ago 14 2007

Esquerrana d’esquerres

Left Handers DayJo en sóc. D’esquerrana, i d’esquerres.

Es veu que avui (l’avui que s’ha acabat fa un parell d’hores i escaig) era el Dia Mundial dels esquerrans. Jo no n’havia sentit a parlar mai, però he anat a fer un cop d’ull a la pàgina web i m’he sorprès; mai no m’havia adonat de quants desavantatges tenim els esquerrans (un 12% de la població)…

Una mica d’història…

Tradicionalment estava molt mal vist ser esquerrà (una mica com ser d’esquerres). Com a conseqüència, als esquerrans sempre se’ns ha maltractat molt lingüísticament. Si cerquem l’etimologia d’esquerre al Diccionari de l’Encicliopèdia, trobem que és d’origen preromà, d’un mot ibèric, esku ‘mà’, i un adj. semblant a okerr ‘tort, defectuós’. Gràcies… ¬¬ També hi ha moltes supersticions que es refereixen a l’esquerra com una cosa negativa: llevar-se amb el peu esquerre = començar malament el dia.

La meva mare era esquerrana, però a escola la van obligar a aprendre a fer servir la mà dreta. Als franquistes no els va servir de gaire, però, perquè això deu ser genètic: un dels meus germans i jo també som esquerrans. I d’esquerres.

Avui: problemes…

Avui dia, els esquerrans ja no som considerats un zero a l’esquerra; ja no se’ns tracta com si tinguéssim una discapacitat. Malgrat tot, la societat no està del tot adaptada a es necessitats dels esquerrans. Aparells tan comuns com les tisores, el ratolí de l’ordinador, els cinturons, la Nokia 770 (digueu-me friki)… estan pensats per a dretans. En alguns casos, no n’existeix versió per a esquerrans; i, quan n’hi ha, és difícil trobar un lloc on aconseguir-la; això sovint dificulta les nostres tasques domèstiques.

Altres problemes menys coneguts? Els esquerrans tendim a perdre’ns més sovint perquè tenim problemes amb les direccions nord-sud-est-oest. Ahhh, ja deia jo que hi havia d’haver algun motiu de pes per tenir un sentit de l’orientació tan rematadament dolent! És perquè sóc esquerrana…. (apa, ja tinc excusa) :P Un altre: els esquerrans pintem les parets d’esquerra a dreta, i no a l’inrevés (quan ens trobem amb un dretà, “xoquem”). Més? Quan ens donen el canvi en una botiga, sempre ens fem un embolic i, de vegades, les monedes cauen; segurament, això és perquè la persona que despatxa pensa, inconscientment, que agafarem les monedes amb la mà dreta. Igual que quan fem petons a una persona, ens emboliquem i acabem fent-li un petó d’esquimal (és a dir, freguem els nassos) o, encara pitjor, li plantem un petó als morros.

Podria continuar amb un llarg etcètera de problemes que ens fan sentir com una complets beneits (i que avui he entès que no són culpa nostra, sinó de la no-adaptació de la societat a la nostra realitat), però potser tampoc no cal, oi?

…però si som bons, som bons xD

Total, el quid de la qüestió és que els esquerrans som més intel·ligents (hi ha molts més superdotats esquerrans que no pas dretans), més creatius, som més capaços de dibuixar mentalment figures tridimensionals, som més guapos (um, això potser ja no, eh!)…

En definitiva: sóc esquerrana i d’esquerres. Potser la societat em maltracta pel fet de ser-ho (igual que pel fet de ser dona i de nació oprimida, com la MMM, però això no ve al cas), però forma part de mi. I ja m’està bé.


jun 28 2007

La meva consola del Linux

Segueixo el meme d’en Xavi Ivars. Tot i que jo sóc molt partidària de la interfície gràfica (què voleu, sóc linuxera novell i tampoc no tinc gaire temps d’aprendre a fer coses), de vegades sí que faig servir la consola. Executo aquesta ordre:

history | awk '{print $2}' | awk 'BEGIN {FS="|"} {print $1}' | sort | uniq -c | sort -rn | head -10

I comprovo això:

39 sudo
29 ping
25 ifconfig
19 cd
9 nautilus
8 ls
8 exit
6 cp
6 cat
5 tar

És a dir, que utilitzo molt poc la consola; en la meva defensa, haig de dir que fa molt poc vaig formatar el disc i vaig reinstal·lar l’Ubuntu.

Volia fer com en Gil i posar-hi també els resultats de l’usuari root, però com que no sé com fer-ho, doncs res…  I els de l’ordinador de sobretaula tampoc no els hi puc posar perquè se’m va espatllar fa uns quants dies…


jun 16 2007

El camí de Santiago (aka 2 hores a la Ronda de Dalt!)

Ahir vaig sentir-me com una feligresa fent el camí de Santiago.  La perspectiva d’un cap de setmana de sol (que com a mínim al Baix Llobregat no s’ha fet realitat) va esperonar tots els barcelonins a marxar de cap de setmana. I tots ho van fer de cop!  Si hi afegim uns quants accidents simultanis en llocs com ara la Meridiana o el nus de la Trinitat, tenim una caravana assegurada…

Total, que vaig passar 2 hores de la meva vida aturada a la B-23. Era ben bé com el camí de Santiago: tot de cotxes avançant lentament i parsimoniosa… De tant en tant, a cada sortida de la Ronda, hi havia un o dos cotxes que s’havien rendit a mig camí (vaja, que segurament s’havien sobreescalfat), pobrets. I al meu cotxe no li va faltar gaire, tampoc! De fet, es va encendre una bonica llum vermella que indicava “STOP” (així, en majúscules); en aquell moment vaig decidir trucar a l’escola on treballo i dir “mireu, com que la meva classe acabava fa cinc minuts, hem enviat tots els nens a casa i a mi se m’ha encès la llumeta vermella del cotxe, dilluns serà un altre dia”.  I vaig fer mitja volta (quan vaig poder) i vaig tornar cap a casa amb una gran sensació d’inutilitat.

És curiós que el fet d’estar perdent el temps d’una manera tant òbvia fa que valoris més el “temps útil”. Em vaig passar dues hores en un cotxe pensant què podria fer amb aquelles dues hores si no estigués allà aturada entre un tou de cotxes que estaven en la mateixa situació que jo.  Si se’n poden fer, de coses, en dues hores!  Hauria pogut fer trucades que tinc pendents des de fa temps, contestar mails importants, fer la classe d’anglès que em tocava, preparar un pastís de poma i/o un braç de gitano, estudiar per als exàmens, llegir-me uns quants capítols d’un llibre (per a un dels exàmens…).

Què faríeu si tinguéssiu dues hores a la butxaca?  Com les utilitzaríeu?

Això em passa per ser una de les persones despreocupades pel medi ambient que agafen el cotxe cada dia per anar a la feina. Em sembla que l’any que ve hi aniré amb transport públic; trigo una hora i mitja, però, com a mínim, em porta el tren (+ metro) i, per tant, una part d’aquest temps és “aprofitable”…


jun 6 2007

La meva bossa de mà (de mà?)

Feia molt de temps que no escrivia res en el bloc, per motius diversos (un d’ells és que l’he posat en un servidor que tenim a Girona en Gil i jo; la base de dades era una mica antiga, i s’han perdut la meitat d’apunts que havia escrit anteriorment… bé, què hi farem, ja no vindrà d’una vegada).

Què hi ha a la meva bossa de mà? Agafo el testimoni d’en Xavi, en Gil i en Toni:

Jo tinc, de fet, dues bosses. A la més petita, la que em van donar a la GUADEC 2006, hi porto:

  • El moneder
  • El mòbil (quan no me l’oblido)
  • Les claus de casa i les del cotxe
  • Mocadors
  • Un parell de bolígrafs (un de lila i un de blau)
  • L’iPOD
  • Crema de llavis (de Lush ^^)

L’altra bossa és la del portàtil. Sempre la porto a sobre, o sigui que vindria a ser la meva altra bossa de mà (de fet, sovint la substitueix). És una motxilla, i hi duc mooooltes coses (és el perill de dur una bossa gran; com més gran, més coses hi porto). Ara mateix hi ha:

  • El portàtil
  • Un cable de xarxa
  • La càmera de fotos (ara en tinc una de nova i és força gran)
  • Els cables i el carregador de la càmera
  • Encara hi ha el carregador de la càmera vella
  • Una navalla multiusos (amb tornavís, alicates, etc) que pesa tant com la càmera
  • Tampax
  • Un estoig amb bolis i un llapis
  • L’estoig de les lentilles i un potet de líquid
  • L’estoig de les ulleres
  • Un desodorant
  • Els guants de la bici
  • Una llibreteta de Google
  • Un CD de Fedora que no he provat mai
  • Un CD de música lliure en català, per si mai haig de fer proselitisme
  • Unes tisores
  • Un pot de cola

Em pregunto per què en Gil sempre es queixa que vaig pel món carregada com una mula… ^^


mar 1 2007

Ja tinc bici nova

La meva bici nova

Per fi tinc bici nova! Feia molt de temps que me’n volia comprar una i, per fi, l’altre dia en Gil va acceptar d’acompanyar-me a la botiga de bicis (bàsicament perquè ell també se’n volia comprar una).

Com que no hi entenc gens ni mica, no us en puc posar les característiques. L’únic que sé és que no pesa gaire, que és un model fet expressament per a dones (fixeu-vos en el detall del selló -sí, això que en castellà es diu sillín-, que està brodat i tot xD) i que em va molt i molt bé. Ahir fins i tot vaig anar a l’oficina en bici! Són 3 km que, per a la gent “normal” (sense problemes de salut) no és gaire, però per a mi fer 6 km en bici és tota una proesa :)

També vaig comprar un comptaquilòmetres per alegrar-me o deprimir-me, depèn de la quantitat de quilòmetres que faci ;) Total, que ja sóc una mica -força- més pobre, però espero fer-la servir força, la bici, i així aviam si algun dia em puc escaquejar d’anar al gimnàs :P *lalala*