«Fa 400.000 anys vam aprendre a fer foc. Ja és hora d’aprendre a no fer-ne».
Incendi a Mont-roig del Camp. Incendi a Navàs. Com cada any, amb les ulleres de sol, la crema protectora i els parasols, arriba la trista campanya d’incendis.
Malauradament, els nostres fills potser ja no tindran la possibilitat de ser tan egoistes com nosaltres, perquè ja no quedaran boscos per cremar.
No costa tant anar una mica amb compte. Dic jo…
Segueixo el meme d’en Xavi Ivars. Tot i que jo sóc molt partidària de la interfície gràfica (què voleu, sóc linuxera novell i tampoc no tinc gaire temps d’aprendre a fer coses), de vegades sí que faig servir la consola. Executo aquesta ordre:
history | awk '{print $2}' | awk 'BEGIN {FS="|"} {print $1}' | sort | uniq -c | sort -rn | head -10
I comprovo això:
39 sudo
29 ping
25 ifconfig
19 cd
9 nautilus
8 ls
8 exit
6 cp
6 cat
5 tar
És a dir, que utilitzo molt poc la consola; en la meva defensa, haig de dir que fa molt poc vaig formatar el disc i vaig reinstal·lar l’Ubuntu.
Volia fer com en Gil i posar-hi també els resultats de l’usuari root, però com que no sé com fer-ho, doncs res… I els de l’ordinador de sobretaula tampoc no els hi puc posar perquè se’m va espatllar fa uns quants dies…
A partir de l’apunt d’en Xavi Ivars «Alguns iankis són burros de veres», on un vídeo demostrava que alguns americans realment no tenen gens ni mica de cultura (i que no tenen ni idea de geografia), he trobat aquest altre vídeo, divertidíssim, d’una conversa fictícia entre George Bush i Condoleeza Rice. El millor (o pitjor) del cas és que me’ls imagino de veres tenint una conversa de besucs com aquesta!
És ben bé que alguns ianquis són burros de veres, però el seu president és, de fet, qui dóna més exemple (=el més burro de tots)… Mireu, mireu (o més aviat escolteu)!
Ahir vaig sentir-me com una feligresa fent el camí de Santiago. La perspectiva d’un cap de setmana de sol (que com a mínim al Baix Llobregat no s’ha fet realitat) va esperonar tots els barcelonins a marxar de cap de setmana. I tots ho van fer de cop! Si hi afegim uns quants accidents simultanis en llocs com ara la Meridiana o el nus de la Trinitat, tenim una caravana assegurada…
Total, que vaig passar 2 hores de la meva vida aturada a la B-23. Era ben bé com el camí de Santiago: tot de cotxes avançant lentament i parsimoniosa… De tant en tant, a cada sortida de la Ronda, hi havia un o dos cotxes que s’havien rendit a mig camí (vaja, que segurament s’havien sobreescalfat), pobrets. I al meu cotxe no li va faltar gaire, tampoc! De fet, es va encendre una bonica llum vermella que indicava “STOP” (així, en majúscules); en aquell moment vaig decidir trucar a l’escola on treballo i dir “mireu, com que la meva classe acabava fa cinc minuts, hem enviat tots els nens a casa i a mi se m’ha encès la llumeta vermella del cotxe, dilluns serà un altre dia”. I vaig fer mitja volta (quan vaig poder) i vaig tornar cap a casa amb una gran sensació d’inutilitat.
És curiós que el fet d’estar perdent el temps d’una manera tant òbvia fa que valoris més el “temps útil”. Em vaig passar dues hores en un cotxe pensant què podria fer amb aquelles dues hores si no estigués allà aturada entre un tou de cotxes que estaven en la mateixa situació que jo. Si se’n poden fer, de coses, en dues hores! Hauria pogut fer trucades que tinc pendents des de fa temps, contestar mails importants, fer la classe d’anglès que em tocava, preparar un pastís de poma i/o un braç de gitano, estudiar per als exàmens, llegir-me uns quants capítols d’un llibre (per a un dels exàmens…).
Què faríeu si tinguéssiu dues hores a la butxaca? Com les utilitzaríeu?
Això em passa per ser una de les persones despreocupades pel medi ambient que agafen el cotxe cada dia per anar a la feina. Em sembla que l’any que ve hi aniré amb transport públic; trigo una hora i mitja, però, com a mínim, em porta el tren (+ metro) i, per tant, una part d’aquest temps és “aprofitable”…
Feia molt de temps que no escrivia res en el bloc, per motius diversos (un d’ells és que l’he posat en un servidor que tenim a Girona en Gil i jo; la base de dades era una mica antiga, i s’han perdut la meitat d’apunts que havia escrit anteriorment… bé, què hi farem, ja no vindrà d’una vegada).
Què hi ha a la meva bossa de mà? Agafo el testimoni d’en Xavi, en Gil i en Toni:
Jo tinc, de fet, dues bosses. A la més petita, la que em van donar a la GUADEC 2006, hi porto:
L’altra bossa és la del portàtil. Sempre la porto a sobre, o sigui que vindria a ser la meva altra bossa de mà (de fet, sovint la substitueix). És una motxilla, i hi duc mooooltes coses (és el perill de dur una bossa gran; com més gran, més coses hi porto). Ara mateix hi ha:
Em pregunto per què en Gil sempre es queixa que vaig pel món carregada com una mula… ^^
